El dia que vaig fer-me amic de les arts

Sóc una persona d’idees fixes, sempre ho he dit. Quan els nens de la meva classe volien quelcom jo desitjava diametralment l’oposat al que ells volien.

Cap membre de la meva família va tenir mai cap habilitat musical (llevat de la meva mare que sabia tocar vagament la guitarra). Si us sóc sincer ni jo mateix de petit mostrava cap interès per la música, però tot canvià el dia que vaig veure el videoclip d’un grup tocant damunt d’un terrat. Vaig quedar encisat per la manera de gesticular del cantant. Jo no sabia qui era, ni què deia, per això vaig preguntar a la persona més sàvia per mi en aquell moment: el meu cosí. Ell em respongué que aquell noi era Liam Gallagher, vocalista dels Oasis.

Uauuu!! – vaig pensar.  Així que tot seguit vaig decidir que algun dia seria com ell, que cantaria les meves pròpies cançons i donaria la volta al món convertint-me en una estrella. Però… què havia de fer primer?? La resposta era claríssima: deixar-me el cabell llarg i fer un posat xulesc (innocent de mi).

En aquest punt de la història ens hem de situar a mitjans dels anys 90, en plena decadència grunge i l’emergent pujada del nou Britpop encapçalat pels mateixos Oasis.

No seria fins un parell d’anys més tard que la meva vida canvià completament. Era una tardor grisa, el meu pare i jo èrem a casa els meus tiets. Ell estava prenent cafè i jo a l’habitació del meu cosí jugant a la novíssima Play Station 1 quan de sobte el meu cosí entrà fent bots amb un paquet a les mans: ni més ni menys que (What’s the Story?) Morning Glory, el segon disc dels Oasis. El posà a la minicadena i per error pitjà el número 3. Tan, tan, tatata tan…. Sonaven els primers acords de Wonderwall. Today is gonna be the day, that they’re gonna throw it back to you… cantava a ple pulmó un Liam pletòric.

Durant uns minuts només sentia com Liam, tan hooligan com sempre cantava una de les millors balades de la història, acompanyat sempre pel seu germà Noel, que a part de ser el compositor de totes les cançons del grup era qui feia les guitarres i els cors.

*************

Durant anys només vaig tenir ulls pels dos germanets de Manchester i pels seus mestres (que els vaig descobrir poc després): The Beatles.

Fugia de qualsevol altre tipus de música i grup. Al meu ordinador només hi tenia cançons d’ells. Tota música em semblava poca per mi. Jo ja tenia prou amb els meus Gallagher, què més volia?

Però va arribar el dia en que com va dir aquell “Renovarse o morir”. Per qüestions laborals vaig haver d’aprendre’m les cançons de dos grups espanyols: Despistaos, i més tard El Canto del Loco.

Si sóc sincer, ambdòs em van enganxar, els vaig agafar estima. Aquella experiència em va ajudar a obrir la ment, a ser més receptiu musicalment parlant. Sense deixar de costat els Oasis, vaig descobrir altres grups: Sex Pistols, Nirvana, The Kinks, La Fuga,  Arctic Monkeys, però… cap grup català. Com podia ser que jo fugís de la música del meu país? Mai m’ho explicaré.

Arribats aquí he de parar per dir-vos que durant l’últim any he compartit la meva vida amb una persona que ara ha agafat un altre camí i ja no es troba al meu costat. Aquesta persona aficionada com era a la música catalana (Els Pets, Gossos…) va intentar encomanar-me aquesta afició seva sense gaire èxit sincerament.

Mai vaig creure que em pugués agradar aquest tipus de música. Un bon dia parlant amb ella vam decidir crear un grup al Facebook en homenatge a Son Goku. Dit i fet en unes hores vam tenir una vintena d’admiradors, i entre ells la germana del meu company de mariatxades. Ella va penjar un video d’un grup conegut com “Els amics de les arts” que precisament havien fet una cançó dedicada a Son Goku.

“No està gens malament”, vaig pensar. La cosa en principi quedà aquí fins fa una setmana quan per casualitat en una de les nostres trobades dels divendres, una amiga m’ensenyà la reedició del CD dels Amics de les arts que portava al cotxe. Quina passada! No només tenen la cançó del Goku! La primera del disc és bona! I la segona! Ostres la tercera!

Així vaig estar tot el cap de setmana. Un cop acabat el CD, vaig animar-me amb el nou de Manel amb el mateix èxit que el dels amics. Al final m’agradarà i tot! De moment ja he demanat a aquesta amiga que em guardi el de Manel i el dels Amics de les arts (doncs ella treballa en un gran centre comercial).

Els tombs que dóna la vida i la ment humana,no?

Anuncis

2 responses to this post.

  1. Primer comentari al blog, quin honor!

    La veritat és que a mi em passa quelcom semblant però amb la música en castellà, i no és per cap tema ideològic ni idiomàtic, no he sentit encara res que m’enganxi. Bé, des dels temps dels Estopa, Café Quijano y Mago de Oz. Des de llavors, només cançons individualment, però cap grup que m’hagi agradat tot el que fa (i els grups que he citat abans un es va separar i els altres dos van caure en picat…).

    Res més de moment, aprofitaré per a fer-te propaganda pel Facebook a veure si algú més s’anima!

    Respon

  2. Gràcies com sempre i enhorabona per ser el primer a comentar el meu bloc!!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: